Basat en fets reals

[Article publicat a Diari de Balears, 5/2/2012]

 

Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2011
Casal Solleric, Planta Noble
Fins a l’11 de març de 2012

 

Una noticia publicada al New York Times el passat mes de novembre explicava que, ara que la crisi ha portat l’opinió pública a dirigir la seva atenció cap a aquell 1% que acumula tot el poder econòmic, els rics de Manhattan han decidit substituir les limusines per furgonetes de repartiment que amaguen al seu interior les comoditats dels cotxes més luxosos. Òbviament, la intenció és mantenir el seu nivell de vida sense fer evident l’obscè contrast entre la seva riquesa i la misèria en què viuen alguns dels seus conciutadans, amb els quals no tenen més remei que compartir els carrers de la metròpoli. Aquesta anècdota, tant il·lustrativa dels temps en què vivim, posa de relleu l’actualitat d’un projecte realitzat fa gairebé dos anys pel col·lectiu Democracia (Iván López y Pablo España), que ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Palma “Antoni Gelabert” d’Arts Visuals 2011. Eat the Rich/ Kill the poor (2010) fou una acció portada a terme durant la fira d’art Armory Show a Nova York que consistí en retolar els costats d’una limusina hummer (una curiosa combinació de cotxe de luxe i vehicle militar, símbol d’una classe social opulenta i blindada) amb les frases “menja’t al ric” i “mata el pobre”. El vistós automòbil transportava a col·leccionistes i amants de l’art entre el recinte de la fira, al port, i el centre de la ciutat, oferint als passatgers un ambient luxós i festiu, i als vianants dos missatges que són precisament els que ara els rics novaiorquesos, amagats dins les seves furgonetes modificades, volen ignorar. L’obra distingida pel jurat d’aquest any exemplifica la relació contradictòria que es produeix avui en dia entre l’art i la societat: d’una banda, els artistes tenen la capacitat, mitjançant les seves obres, de cridar l’atenció sobre determinades situacions socials, polítiques i econòmiques que sovint són amagades o ignorades; de l’altra, el món de l’art es configura com un cercle elitista i egocèntric, allunyat de la realitat i immers en una festa continua, com la que tenia lloc dins la limusina.

 

Habitualment, hom no entra en un museu, un centre cultural o una galeria per enfrontar-se amb la realitat, sinó per veure art en el context asèptic d’una sala d’exposicions. L’art no ha de tractar obligatòriament sobre el món en què vivim, pot referir-se també a fets inventats o simplement al propi món de l’art. La llibertat que tenen els artistes per crear les seves obres es sol veure plasmada en les mostres dels treballs finalistes d’un premi, on destaca la heterogeneïtat de les propostes, tant a nivell de les tècniques emprades com de la temàtica. No obstant això, en l’exposició que ara ocupa la Planta Noble del Casal Solleric s’aprecia una notable coherència que es deu lògicament a les decisions del jurat però també a la cada cop més estesa tendència per part dels artistes a reflexionar sobre la realitat que els envolta,  mitjançant les seves obres. Tant l’entorn quotidià com la política internacional són objecte d’una mirada crítica, àcida i lúdica. L’art es basa en fets reals, o bé crea una ficció que documenta com si es tractés d’un fet real. Els dos accèssits notablement porten a terme aquesta estratègia per fer una reflexió irònica sobre el món de l’art contemporani. A Loose Lips Do Sink Ships (2011) el duo AGGTELEK exposa una sèrie de notes d’un projecte mai realitzat que es va originar amb la invitació de la galerista Soledad Lorenzo, qui després va ignorar les comunicacions dels artistes: l’obra esdevé així la crònica d’un fracàs, la documentació que quelcom inexistent que pren forma en la ment dels artistes (i de l’espectador) i al mateix temps una crítica a l’aparent poder dels galeristes per determinar la materialització del treball dels artistes. La crítica a les estructures del món de l’art es materialitza en la sèrie de pintures amb les que Kepa Garraza narra les accions del fictici grup terrorista B.I.D.A. (Brigades Internacionals per a la Destrucció de l’Art), que inclouen el segrest d’artistes reconeguts com Damien Hirst i Maurizio Cattelan o la destrucció d’obres d’art. Garraza reprodueix els imatges amb un estil realista, però emprant la pintura a l’oli, una tècnica artística tradicional que fa referència a la tradició neoclàssica i qüestiona el seu propi missatge establint una contradicció conscient entre l’obra i allò que representa.

 

En les obres finalistes, es fa palesa la visió crítica de la situació socio-política actual, així com la creació de ficcions a partir de l’observació de la realitat quotidiana. La fotografia de Llorenç Ugas retrata “una altra ciutat”, explorant l’aspecte irreal de certs indrets anodins; Avelino Sala, per la seva part, introdueix una lectura inquietant en un vulgar rètol d’un hostal que, mitjançant una manipulació de la imatge, transforma en “hostil”. Miguel García qüestiona la pràctica de posar als carrers els noms de personatges rellevants en cercar el seu propi nom en les vies públiques de la ciutat de Sao Paulo, mentre que Núria Güell sedueix als agents de la llei a Cuba per tal que exposar-los a una inesperada documentació de les seves accions. Marcos Vidal explora el sentit de la vida en un extens collage que atorga una dimensió filosòfica a les frases banals de la publicitat, mentre que Marcelo Víquez elabora una reflexió sobre el continent africà a partir d’una faula i un mapa “reparat amb cinta americana”. L’art es basa en fets reals, i al mateix temps ens porta a pensar si aquests són, de fet, reals.
Licencia Creative Commons
Subscribe Scroll to Top