Curating

21/07/2014

Tabula Rasa or the (im)possibility of building a generation

tabula-esb28

Tabula Rasa or the (im)possibility of building a generation

Irene de Andrés, Joan Bennassar Cerdà, Arantxa Boyero, Lara Fluxà, Bel Fullana, Neus Marroig, Adrián Martínez, Jaume Orejuela, Julià Panadès, Albert Pinya, Tomás Pizá, Natxa Pomar, Cristòfol Pons, MariJo Ribas, Antònia del Río, Bartomeu Sastre, Isabel Servera, Javier Siquier, Las tAradas (Mariaema Soler y Marta Fuertes), Sara Tur

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (ES), 26 June – 21 September, 2014
MUU Kaapeli, Helsinki (FI), 31 October – 26 November, 2014
Hilvaria Studios, Tilburg (NL), 15 March – 25 April, 2015

Curators: Fernando Gómez de la Cuesta y Pau Waelder
Website: tabularasa.iebalearics.org

 

256 page catalogue
Graphic design: Hastalastantas

“Life, then, for each generation, is a task in two dimensions, one of which consists in the reception, through the agency of the previous generation, of what had had life already, e.g. Ideas, values, institutions and so on, while the other is the liberation of the creative genius inherent in the generation concerned.”
José Ortega y Gasset, The Modern Theme.

As noted by philosopher Jose Ortega y Gasset, every generation is caught between the legacy of the previous generation and the need to create their own rules, a new worldview, ultimately leaving their mark and reflecting the “vital awareness “of their historical moment. At this point, states Ortega, the transition from one generation to the next can be of similarity and continuity, leading to a period that “belongs to the old”, or it can generate confrontation and renewal, and thus establish a period that “belongs to the young “and provides innovation and creative struggle for years to come. In the art world, the passage from one generation to another often produces significant changes in artistic production, encouraged by the structure of the market and the art criticism. This transition leads to power struggles, according to Pierre Bourdieu: “On one side are the dominant figures, who want continuity, identity, reproduction: on the other, the newcomers, who seek discontinuity, rupture, difference, revolution. To «make one’s name» means making one’s mark, achieving recognition (in both senses) of one’s difference from other producers, especially the most consecrated of them.”

Each generation must therefore find its identity, its place in history and determine its relationship to the preceding generation. For young artists, this means following the steps and then distance themselves from artists that have inspired them, while they are forming their own visual discourse. The momentum of the constant search of the “new”, as Boris Groys points out, makes it impossible to return to the old ways, but at the same time requires new works to maintain some familiarity with previous models. Emerging artists are also on the dichotomy between the impulse to create something different, to break with what is being done, and the assimilation of the contributions of previous artists. This becomes, as Bourdieu suggests, a “battleground” in which being present implies being actively creative, with the awareness that “each artistic act that «makes history» by introducing a new position into the field «displaces» the whole series of previous artistic acts.”

The generation of emerging artists can only observe their art practice from a perspective that allows them to escape the weight of tradition and the references that have shaped it, in order to rethink the surrounding reality, art and their own status as artists from a fresh start. Considering their different experiences and aspirations, we can see the work of young artists under the concept of a tabula rasa: a blank sheet of paper or, following John Locke, the foundation of knowledge from experience.

Still, artists do not create out of nothing. The weight of history and the influences received by learning prevent the paper from being completely white. Tabula rasa is therefore rather a stance, a desire to start anew and “liberate the creative genius.” Also belonging to a generation is a difficult concept: what common traits can we find in a group of artists born in the same geographical area with a few years difference? Possibly less than one might expect, given that we are in a world where the (mental and physical) mobility of every individual can lead to receiving all sorts of influences. What is, then, a generation and what contributions can it make?

Tabula rasa or the (im)possibility of building a generation is a curatorial project by Fernando Gómez de la Cuesta and Pau Waelder that intends to examine and present on an international level the work of the younger generation of artists from the Balearic Islands. A selection that includes the work of sixteen artists born after 1981 provides an illustrative overview of the creative force of a generation that grew up looking beyond the limits of the islands and opening their minds to influences and connections with the world. A generation of artists who give voice to contemporary art on the Balearic Islands and have achieved a level of excellence in their career that allows them to contribute to the international art scene.

Pau Waelder and Fernando Gómez de la Cuesta
Curators

tabula-esb28

Tabula Rasa o la (im)posibilidad de construir una generación

Irene de Andrés, Joan Bennassar Cerdà, Arantxa Boyero, Lara Fluxà, Bel Fullana, Neus Marroig, Adrián Martínez, Jaume Orejuela, Julià Panadès, Albert Pinya, Tomás Pizá, Natxa Pomar, Cristòfol Pons, MariJo Ribas, Antònia del Río, Bartomeu Sastre, Isabel Servera, Javier Siquier, Las tAradas (Mariaema Soler y Marta Fuertes), Sara Tur

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (Illes Balears), 26 junio – 21 septiembre, 2014
MUU Kaapeli, Helsinki (Finlandia), 31 octubre – 26 noviembre, 2014
Hilvaria Studios, Tilburg (Holanda), 15 marzo – 25 abril, 2015

Comisarios: Fernando Gómez de la Cuesta y Pau Waelder
Sitio web: tabularasa.iebalearics.org

 

Catálogo 256 pàgs.
Diseño gráfico: Hastalastantas

 

 

“La vida, entonces, para cada generación, es una tarea en dos dimensiones, una de las cuales consiste en la recepción, mediante la generación anterior, de lo que ya tenía vida, por ejemplo las ideas, valores, instituciones, y demás, mientras la otra es la liberación del genio creativo que es inherente a la generación en cuestión.”
José Ortega y Gasset, El tema de nuestro tiempo.

Como señala el filósofo José Ortega y Gasset, toda generación se encuentra comprometida entre la herencia de lo que aprende de la generación anterior y la necesidad de crear unas normas propias, una nueva visión del mundo, en definitiva dejar su huella, reflejar la “sensibilidad vital” de su momento histórico. En este punto, indica Ortega, la transición de una generación a la siguiente puede ser de similitud y continuidad, dando lugar a un periodo que “pertenece a los viejos”, o bien puede generar confrontación y renovación, y por lo tanto un periodo que “pertenece a los jóvenes” y da años de innovación y lucha creativa. En el mundo del arte, el paso de una generación a otra habitualmente produce notables cambios en la producción artística, animados por la propia estructura del mercado y la crítica. Esta transición da lugar a luchas de poder, según explica Pierre Bourdieu: “por un lado, están las figuras dominantes, que quieren continuidad, identidad, reproducción; por otro, los recién llegados, que quieren discontinuidad, ruptura, diferencia, revolución. «Hacerse un nombre» quiere decir dejar la propia huella, logrando el reconocimiento (en los dos sentidos) de la propia diferencia respecto a los otros productores, en particular aquellos que están más consagrados.”

Cada generación, pues, tiene que buscar su identidad, su lugar en la historia y determinar su relación con la generación precedente. Para los artistas jóvenes, esto supone seguir los pasos y posteriormente desmarcarse de los artistas que les han servido de inspiración, mientras van formando un discurso plástico propio. El impulso de la búsqueda constante de lo “nuevo”, como señala Boris Groys, hace imposible el regreso a las fórmulas antiguas, pero al mismo tiempo se requiere que las obras nuevas mantengan una cierta familiaridad con los modelos anteriores. Los artistas emergentes se encuentran así en la dicotomía entre el impulso de crear algo diferente, de romper con lo que hay, pero al mismo tiempo asimilar las aportaciones del arte que los ha precedido. El presente se convierte así, como indica Bourdieu, en una especie de “campo de batalla” en el que estar presente implica mantenerse en una creatividad activa, con la conciencia que “cada acto artístico que «hace historia» introduciendo una nueva posición dentro del campo [del arte] «desplaza» todos los actos artísticos previos.”

La generación de artistas emergentes no puede pues sino observar su práctica artística desde una perspectiva que le permita huir del peso de la tradición y los referentes que le han dado forma, repensar la realidad que los rodea, el arte y su propia condición como artistas desde un punto cero. Con referentes, experiencias y aspiraciones diferentes, podemos ver la obra de los jóvenes artistas bajo el concepto de tabula rasa, el papel en blanco sobre el cual se escribe partiendo de la nada, o, siguiendo la concepción de John Locke, la fundación del conocimiento a partir de la experiencia.

Pero los artistas no crean a partir de la nada: el peso de la historia y los influencias recibidas evitan que el papel sobre el cual escriben sea totalmente blanco. La tabula rasa es pues más bien una toma de posición, un deseo de empezar de nuevo y “liberar el genio creativo”. También el hecho de pertenecer a una generación es un concepto difícil: ¿qué rasgos comunes tienen un conjunto de artistas nacidos en una misma zona geográfica con pocos años de diferencia? Posiblemente menos de lo que podríamos esperar, dado que nos encontramos en un mundo hiperconectado donde la movilidad, física y mental, de cada individuo puede llevarlo a recibir influencias muy diversas. ¿Qué es pues una generación y qué aportaciones puede hacer?

Tabula rasa o la (im)posibilidad de construir una generación es un proyecto curatorial de Fernando Gómez de la Cuesta y Pau Waelder que tiene como objetivo examinar y presentar a nivel internacional el trabajo de la joven generación de artistas de las Islas Baleares. Una selección formada por la obra de un grupo de artistas nacidos a partir del año 1981 en esta comunidad establece un ilustrativo panorama de la fuerza creativa de una generación que crece superando la insularidad y abriéndose a las influencias y conexiones con el mundo entero. Una generación de artistas que dan voz al arte contemporáneo en las Islas Baleares y han logrado un nivel de excelencia en su trayectoria que les permite dialogar con el panorama artístico internacional.

Pau Waelder y Fernando Gómez de la Cuesta
Comisarios

tabula-esb28

Tabula Rasa o la (im)possibilitat de construir una generació

Irene de Andrés, Joan Bennassar Cerdà, Arantxa Boyero, Lara Fluxà, Bel Fullana, Neus Marroig, Adrián Martínez, Jaume Orejuela, Julià Panadès, Albert Pinya, Tomás Pizá, Natxa Pomar, Cristòfol Pons, MariJo Ribas, Antònia del Río, Bartomeu Sastre, Isabel Servera, Javier Siquier, Las tAradas (Mariaema Soler y Marta Fuertes), Sara Tur

Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (Illes Balears), 26 juny – 21 setembre, 2014
MUU Kaapeli, Helsinki (Finlàndia), 31 octubre – 26 novembre, 2014
Hilvaria Studios, Tilburg (Holanda), 15 març – 25 abril, 2015

Comisaris: Fernando Gómez de la Cuesta y Pau Waelder
Lloc web: tabularasa.iebalearics.org

 

Catàleg 256 pàgs.
Disseny gràfic: Hastalastantas

“La vida, llavors, per a cada generació, es una tasca en dues dimensions, l’una de les quals consisteix en la recepció, mitjançant la generació anterior, del que ja tenia vida, per exemple les idees, valors, institucions, y demés, mentre l’altra és l’alliberament del geni creatiu que és inherent a la generació en qüestió.”
José Ortega y Gasset, El tema de nuestro tiempo.

Com assenyala el filòsof José Ortega y Gasset, tota generació es troba compromesa entre l’herència del que aprèn de la generació anterior i la necessitat de crear unes normes pròpies, una nova visió del món, en definitiva deixar la seva petjada, reflectir la “sensibilitat vital” del seu moment històric. En aquest punt, indica Ortega, la transició d’una generació a la següent pot ser de similitud i continuïtat, donant lloc a un període que “pertany als vells”, o bé pot generar confrontació i renovació, i per tant un període que “pertany als joves” i dóna anys d’innovació i lluita creativa. En el món de l’art, el pas d’una generació a una altra habitualment produeix notables canvis en la producció artística, animats per la pròpia estructura del mercat i la crítica. Aquesta transició dóna lloc a lluites de poder, segons explica Pierre Bourdieu: “d’una banda, hi han les figures dominants, que volen continuïtat, identitat, reproducció; de l’altra, els nouvinguts, que volen discontinuïtat, ruptura, diferència, revolució. «Fer-se un nom» vol dir deixar la pròpia petjada, assolint el reconeixement (en tots dos sentits) de la pròpia diferència respecte als altres productors, en particular aquells que estan més consagrats.”

Cada generació, doncs, ha de cercar la seva identitat, el seu lloc en la història i determinar la seva relació amb la generació precedent. Per als artistes joves, això suposa seguir les passes i posteriorment desmarcar-se dels artistes que els han servit d’inspiració, mentre van formant un discurs plàstic propi. L’impuls de la recerca constant d’allò “nou”, com assenyala Boris Groys, fa impossible el retorn a les fórmules antigues, però al mateix temps es requereix que les obres noves mantinguin una certa familiaritat amb els models anteriors. Els artistes emergents es troben així en la dicotomia entre l’impuls de crear quelcom diferent, de trencar amb el que hi ha, però al mateix temps assimilar les aportacions de l’art que els ha precedit. El present esdevé així, com indica Bourdieu, una mena de “camp de batalla” en el que ser present implica mantenir-se en una creativitat activa, amb la consciència que “cada acte artístic que «fa història» introduint una nova posició dins del camp [de l’art] «desplaça» tots els actes artístics previs.”

La generació d’artistes emergents no pot doncs sinó observar la seva pràctica artística des d’una perspectiva que els permeti fugir del pes de la tradició i els referents que li han donat forma, repensar la realitat que els envolta, l’art i la seva pròpia condició com a artistes des d’un punt zero. Amb referents, experiències i aspiracions diferents, podem veure l’obra dels joves artistes sota el concepte de tabula rasa, el paper en blanc sobre el qual s’escriu partint del no-res, o, seguint la concepció de John Locke, la fundació del coneixement a partir de l’experiència.

Però el artistes no creen del no-res, el pes de la història i les influències rebudes eviten que el paper sobre el que escriuen sigui totalment blanc. La tabula rasa és doncs més aviat una presa de posició, un desig de començar de nou i “alliberar el geni creatiu”. També el fet de pertànyer a una generació és un concepte difícil: quins trets comuns tenen un conjunt d’artistes nascuts en una mateixa zona geogràfica amb pocs anys de diferència? Possiblement menys del que podríem esperar, atès que ens trobem en un món hiperconnectat on la mobilitat, física i mental, de tot individu el pot portar a rebre influències molt diverses. Què és doncs una generació i quines aportacions pot fer?

Tabula rasa o la (im)possibilitat de construir una generació és un projecte curatorial de Fernando Gómez de la Cuesta i Pau Waelder que té per objectiu examinar i presentar a nivell internacional el treball de la jove generació d’artistes de les Illes Balears. Una selecció formada per l’obra de setze artistes nascuts a partir de l’any 1981 a la nostra comunitat estableix un il·lustratiu panorama de la força creativa d’una generació que creix superant la insularitat i obrint-se a les influències i les connexions amb el món sencer. Una generació d’artistes que donen veu a l’art contemporani a les nostres illes i han assolit un nivell d’excel·lència en la seva trajectòria que els permet dialogar amb el panorama artístic internacional.

Pau Waelder i Fernando Gómez de la Cuesta

Comissaris